El menú

Com a usuaris, quan ens trobem davant d'una pàgina web que no hem visitat mai és necessari que ens guiï per sobre de tot la nostra pròpia intuïció. Així, com han expressat els meus companys/es en els altres escrits d'usabilitat, l'expectativa que es crea depenent de les característiques d'aquest usuari cal que sigui satisfeta. Però la versatilitat del mitjà digital també permet que una mateixa persona intenti satisfer diferents inquietuds a través de la Xarxa.

El nostre viatge a través d'una plana web pot aportar-nos una experiència més audiovisual o estàtica, depenent del que s'hi vulgui expressar. Però, tot i les diferències conceptuals que poden allunyar un tipus de mitjà respecte d'un altre, ens cal una guia que ens porti i ancori quan ens movem per l'interior dels diferents apartats: el menú. Aquest ens ha de permetre introduir-nos dins d'un dels àmbits temàtics a través d'una paraula o concepte sintètic que realment ens defineixi què s'hi conté. Un cop hi haguem accedit, si la informació és extensa i és possible certa classificació caldria que el mateix menú ens oferís subapartats per tal d'aprofundir on ens interessi; o de la mateixa manera, retornar al punt inicial per a continuar el viatge. El que sempre hauríem d'evitar són els atzucacs i les incoherències temàtiques.

Les característiques d'aquest menú i la seva relació amb la resta dels elements que tenim en la pantalla no són quelcom de predefinit, només cal que compleixi una sèrie de condicions: que sigui clar i accessible, mantenint la seva posició al llarg de la navegació per tal de poder-lo emprar instintivament; diferenciat de la resta de continguts que anem observant; i amb cert ordre conceptual i brevetat. Per exemple, dues creacions altament allunyades però que compleixen la seva tasca són: el Museu de Mitjans Digitals d'Adobe, amb un disseny futurista i audiovisual en que el menú queda integrat en una navegació sensorial, fins i tot reduint-se a la mínima expressió, però romanent present. Per altra banda, el New York Times ens ofereix un format més proper al que seria un diari tradicional “en paper”, en que amb un cop d'ull a la portada pots observar un gran nombre de continguts, i escollir amb celeritat què és del teu interès; integrant-s'hi el menú a l'esquerra, però posteriorment mantenint-lo en la part superior en la majoria de les seccions.

Per finalitzar, un parell d'exemples del que és un disseny desastrós que només porta a la confusió. El primer cas és una web de temàtica religiosa, on ens topem amb una portada que provoca el rebuig visual des del primer moment pel contrast de colors; persistint el mal gust dins de cada secció, i obligant-nos a recorre tot el contingut per comprovar si el menú és a la part inferior o ha desaparegut “misteriosament”. El segon exemple és un comerç noruec que ens presenta els seus productes amb absolut desconcert, fent que la recerca de quelcom concret sigui una odissea gairebé impossible, i l'entrada a un apartat un viatge sense retorn a qui sap on.